“Jo somie un poble” article d’Emili Altur al butlletí d’informació municipal

Jo somie un poble no molt gran, de l’Horta de València, on totes les persones convisquen en pau. Un poble que no done l’esquena a les seues tradicions, ni es tanque en un no constant a la modernitat. Un lloc on els més jóvens veneren la gent major i on aquells a qui la vida els ha portat una infinitat d’alegries i de pesars es passegen orgullosos pels seus carrers, lluint la pau i la tranquil•litat als seus rostres.
Jo somie un poble on els seus governants –representen a qui representen– es reconeguen com a adversaris en les idees i no com a enemics personals; on les xarxes socials no es facen servir com a armes llancívoles, ni com a púlpits de la mala educació i de l’insult, sinó com a instruments al servici d’unes idees, que es puguen o no compartir, però amb l’únic nord de mostrar el que s’ofereix o es treballa per eixe poble somiat.

Jo somie un poble d’amants i poetes, on a cada cantó s’amage una carona; on per dir «No havia a València dos amants com nosaltres» o «estime el meu País Vaencià» no siga perseguit amb no se sap quin fals pretext legal.

Jo somie un poble de respecte i concòrdia, que aculla els secrets i les il•lusions dels seus habitants. On per homenatjar els seus poetes no se siga objecte d’escarni i insult; i on cadascun puga optar, lliurement, per creure en allò que bonament li done la gana, sense que per això s’haja d’amagar o ocultar; on la llibertat no tinga frontera; on la igualtat siga reconeguda en cada persona i la fraternitat moga el cor de qui habita.

Jo somie un poble de gent treballadora i xicotets comerciants, on els més menuts puguen acudir a l’escola caminant, passejant per les voreres, com ambaixadors de l’alegria, i omplint els carrers de vida i d’il•lusió.

Jo somie un poble on els més febles estiguen protegits per un sistema sanitari públic i gratuït, i on els diners siguen una ferramenta més per a arribar a la felicitat i no una llosa pesada la falta dels quals supose que a un el puguen tirar de sa casa o, senzillament, li neguen el pa.
Jo somie un poble atractiu per a la gent jove i no tan jove, ple de cultura i d’esport, on les persones decidisquen lliurement reunir-se en una infinitat d’associacions de tot tipus, culturals i veïnals; falleres, esportives i folklòriques, i on totes tinguen a bon dret dur ben alt el nom del poble que els ha acollit o els ha vist nàixer.

Jo somie un poble no molt gran, de l’Horta de València, bo per excel•lència i universal per les seues lletres; reconegut a tot arreu; jove per la universitat i amant de la seua llengua. Sempre obert i solidari amb el nouvingut; un lloc on ser feliç siga una obligació, i ser tolerant, part de la seua condició.

Jo somie amb el meu poble, Burjassot.

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *