Pel seu interés reproduïm l’article de la periodista Tona Català al darrer número de la revista Saó al voltant la imputació de Jordi Sebastià, Alcalde de Burjassot, pel partit ultra España 2000:
«Una periodista de la redacción de El Temps hizo una foto a nuestro compañero José Luis Roberto, valiéndose de argumentos engañosos, ya que después hemos sabido que en realidad está elaborando un reportaje que nada tiene que ver con la conversación que mantuvo con nuestro compañero. Si en El Temps aparece publicado un artículo en el que se hable de las actividades de José Luis Roberto, las calles de Valencia se llenaran con el nombre,dirección y teléfono de todos los trabajadores de El Temps.Les advierto que peligra tanto su integridad física como la de sus bienes.»
D’esta manera començava un article que vaig escriure amb Jordi Sebastià al febrer de 1990 i que fou el resultat de setmanes d’investigació d’un dels grups ultra que amb més impunitat i connivència ha passejat el seu odi pels carrers de les ciutats i pobles valencians. Des d’aleshores, l’atac i la persecució a què ha estat sotmés l’alcalde de Burjassot ha estat constant. L’últim episodi ens ha arribat a través de la denúncia d’España 2000, que l’acusa d’impedir el dret de llibertat d’expressió i d’haver incitat a l’odi, i per la qual cosa un jutjat de Paterna ha decidit iniciar la seua imputació.
La violència que exerceix la ultradreta al País Valencià ha estat, des de fa dècades,conseqüència de la relaxació dels diferents governs que hem tingut tant a la Generalitat com a Madrid. Tres anys després que Sebastià iniciara la sèrie d’articles sobre aquests grups xenòfobs, Pedro Cuevas assassinava el jove antifeixista Guillem Agulló. El jutge que s’encarregà del cas el va qualificar de «simple pelea callejera entre jóvenes».
Les paraules d’aquell jutge reflecteixen la que ha estat l’actitud generalitzada entre polítics, tribunals, opinadors i policies: espolsar-se de damunt el tema i tancar els ulls a tot allò que no entrara en la dinàmica del sistema. En un primer moment, i davant les veus crítiques, que afortunadament també n’hi ha hagut i molt valentes, aquelles elits contestaven amb un concepte que resulta tota una sofisticació per a les seues ments retrògrades: fragilitat de la nostra democràcia.
L’esquizofrènia a què hem arribat fa que alguns d’aquests personatges –responsables d’organitzacions, com el GAV o España 2000–, denunciats per organitzacions polítiques vinculades al nacionalisme i per sindicats, tinguen tribuna en diaris que s’editen a la ciutat de València i que no passe absolutament res. Això s’explica quan, davant l’agressió física a amics com Santi Rosado o Maite Peiró, els jutges no passen d’una multa ridícula i que un delegat del Govern com Ricardo Peralta diga que aquestes coses entren dins del que s’anomena «normalitat democràtica».
Estos dies he llegit articles lloant la trajectòria de Jordi Sebastià, que el qualifiquen d’home valent. Ho és. Per a mi és un home de fortes conviccions democràtiques, un periodista compromés que ha baixat a l’infern per denunciar les condicions de les dones afectades per la lepra a l’Índia, la situació dels meninosda rua al costat del bisbe Casaldàliga o s’ha posicionat contra la uniformització global de la cultura i la societat. Una bona persona.